La República te calor.

Ja qui dirà que es natural.. Però es que massa mai ha estat sinònim de natural. I es que en aquesta ciutat sense límits en fa massa. En fa tanta que les cames es separen, que el sexe fa mandra, que la suor s'enganxa, que l'aire es mastega, que el sol s'estavella a la calba, que no ve de gust ni cervesa...
I a a les nits no refresca.
Jutgin amb els seus ulls els qui no ho puguin jutjar amb els seus ossos.
Màximes:

Mínimes:

Coses de la república I

Aquesta República no ignora la resta de Repúbliques poblades d'eucariotes que abnegadament treballen, lluiten i moren. Com les Repúbliques. I es que passat 14 d'abril, varem prometre històries inèdites que ara pobla moltes memòries que la transformen i sospitem, que la capgiren.
Ho dèiem amb el llibre d'en Pla a les mans 'L'adveniment de la República Espanyola' regalat per un inestimable col·laborador d'aquesta modesta República i ara en mans, d'una altra gran República amb potencialitats reproductives. Tres obres, el llibre i dos repúbliques, sorprenents.

I donat que els del ministeri han tingut la brillant idea de fer públiques les imatges que la República va utilitzar per explicar visualment les carnisseries nacionals, i els nacionals van utilitzar eficientment per fer més carnisseria després de la gran carnisseria.

I clar, us preguntareu els dos lectores, ¿perquè tornar a les imatges d'aquella república? ¿Perquè començar amb les fotos?

La resposta: doncs be, la memòria de totes les repúbliques, be siguin d'eucariotes generadores de records o bé repúbliques que no van ser mai d'eucariotes sinó de lleis i d'idees, que amb el tems han passat a ser un record, i com tots els records s'han transformat.

I clar, quina es la millor manera de sotmetre un record a la realitat d'aquell passat on va actuar? Amb mesura, i context, les fotos son útils. Básicament perquè posen cares. I en Lister era Lleig. I això serà l'únic consens entre els internacionals que suposadament va fer ametrallar a la batalla de Brunete, els anarquistes d'Aragó que els hi va dissoldre les milicies, el general Rojo, el General Franco, Carrillo o el colectiu 'Enrieu Lister' Un dels motius que hem va impulsar a escriure aquest post sobre aquest milicià, lider, polític i estratega, es la confluència de quatre motius:

• La meva obsessió malaltissa per aquesta matança, proba de l'obsessió es un llibre que hem vaig llegir amb una rapidesa sorprenent, sobretot comprat amb la del meu únic lector que llegeix molt i molt ràpid i a demés ho entén tot a la primera, doncs ells no se'l ha acabat. El que demostra que el llibre no es tan bo i que per tant jo tinc una obsessió malaltissa.

• Que si pronuncies Lister a les repúbliques d'avançada edat de Barcelona pots trobar cares estranyes. Un tipo pol·lemic. Com l'època.

• Un altre República el cita en una meravellós poema titulat 'L'estació de França' on en Lister anava volant els ponts de una retirada d'un temps que no tornarà
  

• Y finalment posar Lister a google, i que et surti la wiki on hi ha una visió pròpia del col·lectiu fanàtics d'en lister: "En todos los combates en los se encontró al frente de sus hombres, Lister se comportó de forma audaz y decidida, al tiempo que procuraba reducir las bajas propias al mínimo". Per això el tipo va assesora ral exercit Rus durant la segona Guerra mundial.

Domesticar

Entonces apareció el zorro.
-Buenos días -dijo el zorro.
-Buenos días -respondió cortésmente el principito, que se dio vuelta, pero no vio nada.
-Estoy acá -dijo la voz- bajo el manzano...
-¿Quién eres? -dijo el principito-. Eres muy lindo...
-Soy un zorro -dijo el zorro.
-Ven a jugar conmigo -le propuso el principito-. ¡Estoy tan triste!...
-No puedo jugar contigo -dijo el zorro-. No estoy domesticado.
-¡Ah! Perdón -dijo el principito. Pero, después de reflexionar, agregó:
-¿Qué significa «domesticar»?

-No eres de aquí -dijo el zorro-. ¿Qué buscas?
-Busco a los hombres -dijo el principito-. ¿Qué significa «domesticar»?
-Los hombres -dijo el zorro- tienen fusiles y cazan. Es muy molesto. También crían gallinas. Es su único interés. ¿Buscas gallinas?
No -dijo el principito-. Busco amigos. ¿Qué significa «domesticar»?

-Es una cosa demasiado olvidada -dijo el zorro-. Significa «crear lazos».
-¿Crear lazos?

-Sí -dijo el zorro-. Para mí no eres todavía más que un muchachito semejante a cien mil muchachitos. Y no te necesito. Y tú tampoco me necesitas. No soy para ti más que un zorro semejante a cien mil zorros. Pero, si me domesticas, tendremos necesidad el uno del otro. Serás para mí único en el mundo. Seré para ti único en el mundo...
-Empiezo a comprender -dijo el principito-. Hay una flor... Creo que me ha domesticado...
-Es posible -dijo el zorro-. ¡En la Tierra se ve toda clase de cosas...!
-¡Oh! No es en la Tierra -dijo el principito. El zorro pareció muy intrigado:
-¿En otro planeta?
-Sí.
-¿Hay cazadores en ese planeta?
-No.
-¡Es interesante eso! ¿Y gallinas?
-No.
-No hay nada perfecto -suspiró el zorro.

de la vida del pequeño príncipe

Les coses de la república

Hi ha qui pensa que la República tenia un cel més clar, les dones ensenyaven un pit si i un altre no, i els homes no tenien barbes i mostraven aquelles cares inexpressives i decidides amb les mandíbules prominents, com les que ens han llegat aquells tendenciosos cartells de 'la guerra'.

Tanmateix els altres, que tan coneixem i que acostumen a ser pares i mestres, agosarats recorden la II República com una època de caos. Les monjes eren violades de cent en cent, les prostitutes sindicalitzades feien i desfeien en una Barcelona invertida, amb un cel vermell que cridava venjança, mentre una massa d'empleats desagraïts estalinistes, troksistes i anarquistes es divertien matent-se i matant sistemàticament a tot el que fos obrer. El Pol-Pot era un aficionat comparat amb la república.

Senyor lector, senyora lectora, la república els oferirà a partir demà la imatge més imparcial d'aquella República.

Tedio: aburrimiento extremo o estado de ánimo del que soporta algo o a alguien que no le interesa.

Esta república se muestra totalmente incapaz de hacer frente al tedio, de asumir ni siquiera una consecuencia estable de este estado de putrefacción en el que nos encontramos.

Las causas, como todos los motivos o los impulsos, son difusas. No se sabe si la bomba ya estaba colocada, o si los hechos la han ido poniendo en su sitio: perfeccionándola, ajustándola. Ahora, en lugar de matar o mutilar, como debería ser su función, deprime, a veces angustia, pero sobretodo hunde a su portador en el tedio. Es decir, en esa fino velo, tan pesado y efectivamente opaco, que saca impulso y esconde nuestros sueños. Y es que también las repúblicas, a veces, sueñan. Y los mejores sueños son los que se sueñan despiertos.

Pero no hay motivo para angustiarse. Todo sigue igual.

Refree

Aquesta República mai no ha entès massa d'instruments, ritmes, músiques i músics. En part per que hi ha altres repúbliques que en parlen molt -a voltes hi tot en parlen massa- de cops ho viuen massa- Tanmateix aquestes eucariotes no podem amagar que també ens agrada la música. Que ens agrada com ens agrada l'orxata, quan la trobem ens n'atipem però si no el silenci i la cervesa fan el fet. I de fet, aquesta gent, aquesta república no els hauria de conèixer. Ja que son un grup de culte. Un d'aquest que en els barbuts coneixen de Radio 3, que les repúbliques fines tenen dins del seu pot. I la veritat es que la música que fan aquesta gent, es rara i ens m'agrada.
Perfecta en lo instrumental, sugererent en lo vocal.

Lletres que amaguen poemes, instruments que juguen a ser perfectes i una veu, que de cops massa melòdica, es converteix sincerament en increïble.

Senyores señoretes, Refree.

¡El color magenta es de T-Mobile!

Increíble pero potencialmente cierto. Según la página freemagenta.nl, T-Mobile la antigua Deutsche Telekom no quiere que ninguna otra compañía (¿alemana?) utilice el color magenta en sus campañas de publicidad. Y para evitarlo, lo ha registrado.
Corta vida para un color que vistió a la pantera rosa... si la campaña por la liberación de la magenta no triunfa...